Fa qui sap quants anys ja que vaig viatjar a Zàmbia buscant una bona mina de maragdes.
M’ havien dit que podia anar a Colòmbia, a Brasil, a Madagascar… però vet aquí que vaig triar Zàmbia.
No hi havia anat mai. És un país sense sortida al mar. La senyera i l’escut d’armes no estan malament.
El 24 d’octubre de 1964, Zàmbia es va independitzar del Regne Unit; jo tenia 4 anys!
El que em va decidir a anar va ser l’espectacular mida de les seves maragdes i el clima tropical.
Però havia de programar el viatge per anar-hi a l’hivern en els mesos que no plou.
No pots anar a buscar pedres precioses a les mines i arriscar-te a filtracions i esfondraments a les mines per la pluja torrencial!
Hi havia una cosa que no m’agradava gaire: la dieta zambiana. Solament mengen batates, cacauets, mandioca i mill!
Però ho podia suportar pensant que també podia fer una mica de turisme fent safaris o buscant les cascades o animals rars, com l’ocell bec d’esclop o l’ocapi.
– Fes moltes fotos d’aquests animals, -em va dir la meva germana: No n’he vist mai cap, ni tan sols al zoo. És veritat que l’ocapi sembla una barreja entre zebra i girafa? Oi que el bec d’esclop està en perill d’extinció? Em portaràs alguna cosa?
En un mes vaig tenir preparat el passaport, el visat, els documents, i les vacunes corresponents.
Ja estava preparat per marxar!
Pensava sovint en els colors naturals de les maragdes, entre un verd saturat i un verd brillant amb alguns matisos de blau. El viatge va passar volant.
El meu hostalatge era molt senzill: una barraca pintada de vermell fort, el terra de pedres, i a l’entrada, un quiosquet amb artesania de la zona. Vaig pensar de comprar un elefant per a la meva germana. Un forat al terra ple d’aigua simulava una piscina. Una pissarra vella anunciava que per dinar podia demanar cocodril i, el cap de setmana, pollastre al curri amb batates per només 40 kwachas (la moneda de Zàmbia).
En la part de darrere, entre dos arbres, una hamaca de color verd indicava que podia fer bones migdiades. Semblava un lloc tranquil.
Chilambo seria el meu acompanyant per a tots els viatges a les mines. Coneixia bé els camins, les mines, els pous, les galeries, els filons, les vetes. Tenia uns 50 anys.
Ens vam fer amics. Una nit, Chilambo em va dir:
– Tinc una cosa que vull que vegis.
– Què és?
Chilambo va treure una caixa de fusta embolicada amb un drap taronja. Poc a poc va començar a desembolicar, obrir la caixa i…
– Oh! Una gran, molt gran maragda, va lluir!
– És la «maragda elefant», es diu així per ser tan grossa.
I la va posar a les meves mans.
– Mentre la mires, t’explicaré la història d’aquesta maragda. Vaig tenir un fill…
– Què? Quan? Un fill? No me n’havies dit mai res.
– No, no podia. Era massa trist per mi. El meu fill va ser un dels millors miners de tota Zàmbia. Sempre somiava trobar una d’aquestes pedres, que fos molt gran, de molt bona qualitat, de gran lluentor i per tant de gran preu. I un dia la va trobar…
Les paraules gairebé no li sortien, les llàgrimes gairebé no les ocultava.
– La va trobar… però li va costar la vida.
– Has guardat aquesta joia fins ara? No l’has volgut vendre?
– No. L’he guardat tot aquest temps perquè em recordava el meu fill. Però ara te la dono a tu, perquè ets el meu millor amic.
– No, no. Com podria, jo, acceptar? Deixa’m que te la compri. Intentaré reunir tots els diners. Chilambo estava atònit. No veus? No la puc vendre. El meu fill va perdre la vida a les mines per aquesta maragda. El meu únic fill. Te la vull donar perquè t’estimo, amic meu.
I va continuar dient:
– Què fas? Has intentat comprar una cosa que no té preu. És com el que va fer Déu per mi. Va enviar el seu únic fill, Jesús, a morir a la creu pels meus pecats. La salvació és un regal gratuït.
La salvació és tan meravellosa i incomparable que cap home o dona en tota la terra la podria comprar. I ningú és prou bo per obtenir-la. A Déu li va costar la vida del seu fill Jesús, igual que el meu fill va morir per aconseguir aquesta pedra. Però ara jo vull que tu la tinguis i acceptis aquest regal.
– Ara ho entenc! Algunes coses tenen massa valor per ser comprades. Accepto la maragda i la salvació de Déu, el regal de Déu per amor a mi.
Uns dies abans de marxar cap a casa vaig poder visitar les cascades Mosi- oa- Tunya. Són salts d’aigua espectaculars. El soroll i la bruma que fan són impressionants.
L’últim dia vaig invitar Chilambo al Kubu-café per fer un sopar de comiat. Vam estar recordant cadascun dels dies que vam ser junts, les nostres aventures, la nostra afició per les maragdes, i l’estima i la passió especialment per una en concret. Ja sabeu.
Aquest va ser un gran viatge per mi. Vaig tornar a casa sa i estalvi. Una experiència inoblidable que volia compartir amb tots vosaltres.
En el viatge de tornada vaig somiar amb una ciutat plena de pedres precioses, evidentment també plena de maragdes. Ah! Com n’estava, d’impressionat per les mines de maragdes. Sens dubte, Zàmbia té les maragdes més grans del món. Són extraordinàries! Peces úniques, amb mides molt variades i poc comunes, de qualitat molt superior a la dels altres països.
… «La ciutat forma un quadrat igual de llargada que d’amplada. Va amidar la ciutat amb la cana, fins a dotze mil estadis; la llargada, l’amplada i l’alçària són iguals.
Va amidar la muralla: tenia cent quaranta-quatre colzades en mida normal, que és la que emprava l’àngel. Les filades de la muralla eren de jaspi, i la ciutat era tota d’or brunyit com el cristall.
Les pedres de fonament que sostenien la muralla de la ciutat duien encastades tota mena de pedres precioses: la primera pedra, de jaspi; la segona, de safir; la tercera, de calcedònia; la quarta, de maragda; la cinquena, de sardònix; la sisena, de sarda; la setena, de crisòlit; la vuitena, de beril·li; la novena, de topazi; la desena, d’àgata; l’onzena, de jacint; la dotzena, d’ametista.
Les dotze portes eren dotze perles, cada porta feta d’una sola perla. I el carrer gran de la ciutat era d’or brunyit com el cristall transparent…»
A Zàmbia vaig deixar Chilambo i jo vaig venir cap aquí per poder-vos explicar el que acabeu d’escoltar.
I això és tan veritat com que el conte s’ha acabat!
Fi.
Abigail Rodés. Gener 2020.