Un perill al que ens podem enfrontar com a cristians, i que no és tan evident en moltes ocasions, és acomodar-nos als principis i gustos de la societat en la qual vivim. Encara que recordem aquelles paraules de Jesús, pregant al Pare, en què deia: «Jo els he transmès la teva paraula i el món els ha odiat, perquè no són del món, com tampoc jo no sóc del món. No et demano que els treguis del món, sinó que els guardis del maligne. No són del món, com jo tampoc no sóc del món» (Joan 17:14-16), lamentablement no sembla que estiguem molt convençuts d’això, ja que en la nostra manera de viure ens assemblem massa al món.
Significa això que no podem gaudir de les benediccions que Déu ens dona i que, en moltes ocasions, són iguals que les que reben els incrèduls? La resposta és que sí que podem gaudir-les.
El predicador en el llibre d’Eclesiastès deia: «No li queda a l’home res de millor que menjar i beure i sentir-se interiorment satisfet del propi treball. Tanmateix, també he pogut veure que això depèn de la disposició de Déu» (Eclesiastès 2:24); i afegeix: «He comprès que per a ells no hi ha res de millor que alegrar-se i buscar el benestar durant la seva vida, perquè, si tots els homes mengen, beuen i frueixen del bé, enmig dels seus afanys, és per bondat de Déu» (Eclesiastès 3:12-13).
On està doncs el problema? Per descomptat no en les coses materials que Déu ens dona perquè les gaudim, amb saviesa i d’acord amb la seva voluntat. El problema radica en la nostra manera de viure, de ser, de pensar, d’acceptar les coses que el món va donant per bones. En fi el problema és que estem arribant a un punt en què «al bo diem dolent i al dolent bo».
La influència és tan gran que acceptem coses que fa algun temps no se’ns hagués ocorregut ni pensar en elles. Què està succeint? És cert que hi ha temes en els quals avancem en el coneixement de la Paraula i, per aquest motiu, hem canviat la nostra manera de fer, però també és cert que no tots els canvis en la societat són bons. Quan William Wilberforce va lluitar per a aconseguir l’abolició de l’esclavitud al Regne Unit, ho va fer seguint el dictat de la seva consciència de cristià, i no obstant això hi havia qui defensava l’esclavitud de la raça negra basant-se en el text de Gènesi 9.25-27.
Però aquest no és el cas avui dia. Ara forcem la interpretació de la Paraula fins a situacions que arriben a fregar el surrealisme, per no dir el ridícul, practicant el que podríem dir «gimnàstica interpretativa». La Paraula diu el que diu, per més que alguns pretenguin el contrari.
Quina ha de ser la nostra norma de conducta respecte al món? La resposta és senzilla, tan senzilla com difícil de posar en pràctica en algunes, a vegades massa, ocasions.
Escoltem els erudits en la Paraula (o això pretenen ser) i acceptem les seves conclusions sense un mínim d’anàlisi per part nostra, acudint a altres fonts i, el més important, acudint a la font original de l’Escriptura, el mateix Déu. Fem cas dels erudits que estan obsessionats amb el que anomenem el «punt de vista històric». Aquests erudits (o mestres de la Paraula, compte), no estan realment interessats en si el que diu l’autor és veritat. Es fan preguntes com ara qui va influir en aquest autor, si és consistent amb altres llibres de l’època i, sobretot, ho comparen amb l’actual «estat de la qüestió». Però no se’ls passa pel cap fer-se la pregunta principal: si el que l’autor diu és cert.
Lamentablement la influència d’aquests erudits de la Paraula, dels quals per desgràcia hi ha molts, alteren o perverteixen la nostra visió del que l’Escriptura diu realment.
I així comencem a considerar normals coses que en la Paraula estan explícitament condemnades, tot perquè no encaixa amb el punt de vista històric o l’estat actual de la situació.
Sabem que Déu és immutable i que la seva Paraula és certa i el que diu és també immutable. Si realment ho creiem, per què acceptem tantes coses inacceptables?
L’apòstol Pau advertia als Romans, en la seva epístola: «no vulgueu adaptar-vos al model d’aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte» (Romans 12:2).
Quan ens enfrontem a quelcom nou, o que pretenen presentar-nos com a nou, modern, tolerant, normal…, no hem de fer-nos preguntes com: Està d’acord amb la tendència general de la nostra època? És progressista o reaccionari? És aquest el curs de la història?
Al contrari les nostres preguntes han de ser rellevants, com ara: És just? És prudent? Està d’acord amb l’ensenyament bíblic?
Mentre ens deixem portar pels mateixos pensaments que el món no avançarem espiritualment, sinó que o bé ens estancarem o fins i tot retrocedirem. El creixement en número de les esglésies no sempre és sinònim de bona salut espiritual. Hem de lluitar per a mantenir la centralitat de Crist a l’església i els seus ensenyaments, des de Gènesis fins a Apocalipsis, perquè no oblidem que Crist és el Senyor Déu, l’Alfa i l’Omega, principi i fi, el Totpoderós.
Si els cristians veritablement no som d’aquest món, podem (o hauria de ser així) veure les coses des d’una perspectiva diferent. L’Escriptura ens obre la ment i ens permet jutjar els fets d’una forma diferent que els incrèduls. Perquè nosaltres sabem en qui hem cregut i sabem que ell és l’Amo i Senyor de l’univers, i no tindrà per innocent al culpable.
Els cristians, a pesar que vivim en aquest món i, per la misericòrdia de Déu, podem gaudir de moltes benediccions materials, sabem que: «Nosaltres, en canvi, som ciutadans del cel, d’on també esperem com a Salvador el Senyor Jesucrist; ell transformarà la baixesa del nostre cos configurant-lo al seu cos glorificat, amb aquella energia que li permetrà fins de sotmetre tot l’univers a si mateix» (Filipencs 3:20-21).
Davant aquestes paraules, què més podem afegir? Només ens queda inclinar-nos davant el nostre Déu i donar-li a ell tota la glòria i l’honra.
Ferran Cots, agost 2023.